La guerra dels mòbils. El conflicte a la República Democràtica del Congo

La riquesa d'un poble pot esdevenir en la causa de la seva pobresa.

La Columbita i la Tantalita, més coneguda com a Coltan, es tracta d'un mineral molt lligat amb les nostres necessitats i usos diaris. Els mòbils, la Play Station o l'ordinador que ara mateix estem fent servir, són alguns exemples de l'ús que en fem d'aquest mineral. Un mineral estratègic utilitzat també per la fabricació de misils balístics, satèlits, la indústria espacial o el futurs trens magnètics, entre d'altres. Cotitzat a la borsa de Londres fins a 400 dòlars/kg.

Ara viatjarem uns quants kilòmetres fins al Congo, per veure com dues realitats molt diferents estan unides per un mineral.
El Congo és un país molt ric en recursos naturals, sobretot minerals, però tot i així viu principalment de l'agricultura com a forma de subsistència. Un país amb 56 milions d'habitants amb una esperança de vida que no passa dels 49 anys i amb una alta tassa de mortalitat infantil (del 90 per mil).
En clau política estem parlant d'un sistema de República Parlamentària, és a dir, hi ha parlament, però no hi ha parlamentaris, així mateix els partits polítics estan dissolts i les llibertats individuals i col·lectives brillen per la seva absència.
Com ja tots i totes podeu imaginar, la història del Congo, com la gran part dels països africans, arranca amb una narrativa d tipus colonial, d'aquelles que fan uns senyors que tenen la "gran" idea de fer països a "esquadra i cartabó".
Congo Belga, Zaire i la RDC són els tres noms de la cosa que li donen els seus protagonistes, però amaguen una història molt semblant i marcada per la guerra i la corrupció.
Així, després de la independència als 60s, el general Mobuto derroca al govern de torn. En molt poc temps aquest ex-general, que havia servit al exèrcit belga, va fer-se amb el control de tots els ressorts del poder fins el 1997. Durant tot aquest temps, aquest personatge va anar acumulant una de les majors fortunes de tot l'Àfrica: estem parlant de més de 5000 milions de dòlars, que és l'equivalent a tot el deute extern acumulat pel seu país al final dels 80s.

No obstant, aquesta situació va canviar amb el final de la Guerra Freda i del suport de l'amic americà. En poc temps una gran força militar diversa i heterogènia s'aglutina en torn a la figura de Desirè-Kabila. Els aconteixements evolucionaren molt ràpid i abans d'acabar 1997 el general Mobuto ha d'abandonar el país i el poder es ocupat per Kabila. Aquest comptarà amb diversos suports: grups armats al servei de traficants i mercenaris sense escrúpols, el recolzament d'alguns governs de països veïns, i la decisiva ajuda, directe o indirecte de la, ja potència hegemònica: els EUA.

Al 1998, i, només un any desprès de l`unitat de forces heterogènies que van portar a Kabila a dirigir la República, aquesta, comença a debilitar-se i floreixen els interessos particulars i els veritables fins que perseguien tots aquells països, potencies i grups diversos que l’havien donat suport. Així, Rwanda i Uganda, amb el suport implícit dels EUA, s’embarquen en una nova rebel•lió i tornant a fer operacions encobertes d’ocupació de zones del país.
Al mateix temps, altres països sortiren en defensa de Kabila, a canvi, evidentment, que desprès aquests favors siguin compensats amb contractes d’explotació per les seves companyies de extracció de recursos naturals. Fins a vuit països d’aquest continent es veuran implicats i prendran partit d’una o un altre manera. A més a més, hem de comptar amb la presència indirecta de l’altre gran potencia occidental en la zona, França, que també intentarà prendre partit. Per complicar-lo més tornen a aparèixer petits, però nombrosos grups armats, que a les ordres, en la majoria dels casos de grans traficants de diamants, minerals i armes, s’implicaren en aquesta guerra i faran de la seva prolongació i manteniment un fi mateix.

Aquesta guerra, aquest conflicte obeirà de manera oficial a moltes causes, com el suposat suport de Kabila als refugiats hutus, responsables de la matança i genocidi sobre els tutsis en Rwanda a meitat de la dècada dels 90s, o els incompliments dels contractes signats per Mobuto i desprès ratificat per Kabila amb les grans multinacionals occidentals, però, tot això serà fum, realment torna a ser una guerra, pel control del recursos naturals, per els minerals i en concret per aquells que en aquell precís moment més es cotitzen en la bossa de Londres.
Una guerra per la cobdícia i el control de allò de sempre, promoguda per els de sempre, però que aquesta vegada amb un plus que la definirà com una veritable catàstrofe, una de les majors del final del segle XX, de fet s’ha descrit com la Primera Guerra Mundial Africana
No us penseu que és una exageració, com hem d’interpretar si no, la xifra de tres milions de morts que provoca aquesta guerra des de 1998-2002. I, encara més, com hem de analitzar que d’aquest tres milions, gairebé un milió fossin nens.

Aquesta guerra, i malgrat que al 2002 es va signar un Acord de Pau entre Rwanda i Uganda amb la RDC, hem de dir que encara a dia d’avui la situació està oberta i és molt preocupant.

Com hem vist, el coltan és un mineral estratègic molt important pels seus diversos usos i aplicacions en les noves tecnologies, això ha provocat una aferrissada disputa per la ocupació del territori del Congo, i un saqueig sistemàtic dels seus recursos minerals.

Anem a veure quin ha sigut l’entramat i la relació entre els diferents actors que es dona dins d’aquest escenari.

Per una banda trobem els països veïns a la República Democràtica del Congo, dels quals destacarem tres Ruanda, Uganda i Burundi, pel seu destacat paper dins d’aquest conflicte. I no pas pel seu bon paper.
Ruanda, Uganda i Burundi amb el recolzament de varies milícies rebels contra el govern del Congo, i ajudats amb crèdits del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial, i amb l’ajuda militar per part dels Estats Units han aconseguit el control de la principal regió minera del Congo, i per tant el control de l’explotació d’aquestes mines.
Aquesta ocupació per part dels exercits d’aquests tres països va acompanyada d’unes relacions amb diferents empreses que també es reparteixen i disputen pel control del territori.
Aquestes companyies compren concessions mineres a aquests tres països, en especial Ruanda i Uganda. D’aquesta manera, les empreses s’asseguren l’explotació, en aquests cas, del coltan, i els governs, uns alts ingressos econòmics i la financiació de les seves forces militars.
Cal destacar que es tracta de empreses mixtes, formades per diferents societats econòmiques de diferent procedència.
Per exemple, la més important d’aquestes empreses es la SOMIGL (Societat Minera dels Grans Llacs) que està integrada per tres societats: la Agricom (Belga), la Promeco (Ruandesa) i la Cogecom (Sudafricana).
A més d’aquestes empreses que s’encarreguen d’explotar i extreure el coltan, trobem vinculades empreses que refinen i treballen aquest mineral, la gran part d’elles de Bèlgica, Alemanya, Països Baixos i els Estats Units.
Un cas significatiu és una empresa anomenada Starck, aquesta empresa és una filial de la coneguda multinacional Bayer. La Bayer va crear aquesta empresa en veure que el coltan es convertia en un important recurs natural, amb una gran propietat per sobre de les demés, el seu valor econòmic i comercial. Actualment aquesta empresa és la productora del 50% de “tantalio” en pols a nivell mundial.

Per resumir aquest complicat entramat podem dir que s’ha creat una xarxa de relacions entre una sèrie d’empreses associades a grans capitals multinacionals, els governs locals dels països implicats i les forces militars que ocupen aquests territoris.

Tot per la extracció i control del coltan i d’altres minerals, tot pel poder econòmic

Aquesta espoliació dels recursos minerals del Congo i tot el conflicte armat que ha viscut el país, deixa unes nefastes conseqüències pel país.
 Una devastadora guerra des de l’any 1998 fins el 2002 que deixa més de tres milions de víctimes civils, més de dos milions de persones desplaçades i mig milió de refugiats.
 Més del 50% de la població que sobreviu per sota del llindar
de la pobresa.
 Unes condicions en les estructures de salut lamentables.
 Distàncies enormes per la població i unes vies d’accés destruïdes i algunes minades.
 Esclavització de més de 20.000 miners diàriament, en unes condicions infrahumanes, entre els que trobem refugiats, presoners de guerra, ex camperols i ramaders i milers de nens (amb cossos petits que poden fàcilment entrar a les mines ras de terra). Aquests treballadors extreuen coltan de sol a sol i dormen i s’alimenten e la selva muntanyosa de la zona.
 Les cinc zones declarades Patrimoni de la Humanitat en el Congo es troben en perill a causa de la destrucció del habitat natural de moltes espècies i per tant de l’ecosistema, en una regió considerada com el “segon pulmó” del planeta.
 Un sistema de control econòmic de les empreses estrangeres que ofega qualsevol possibilitat de creació d’un mercat intern o d’una indústria local.

Totes aquestes conseqüències descriuen una situació difícil i complicada per la República Democràtica del Congo, que tot i tenir uns recursos minerals tant preciats viu una situació d’espoli i de saqueig d’aquests recursos que no permet el seu desenvolupament.
Mentre la República Democràtica del Congo figura entre les nacions més pobres del món (ocupa el lloc 155 en un rànkig de 173 països realitzat per la ONU), com hem vist, entorn d’aquest jaciments minerals existeix un complex entramat empresarial convenientment dissenyat pel repartiment d’aquest “gran tresor”.

Són les paradoxes que ens deixa aquest món en el que vivim.

Amb tot això, no pretenc que deixeu d’utilitzar els vostres mòbils, ordinadors, mp3 o que deixeu de jugar a la Play. Res més lluny d’això.
Simplement, que tots siguem conscients del preu que està pagant una gran part del món, i que intentem fer un consum responsable i crític.

Reivindicant, en la mida en la que ens és possible, el compromís de les grans empreses multinacionals i el control de les organitzacions mundials per intentar que no es reprodueixi aquesta situació, i no es faci negoci de la guerra i de la pobresa.

Laia

ERC dijo NO, el PSC dijo HASTA AQUÍ

La política es muy semejante a cualquier obra de teatro, los diferentes actores políticos interpretan el papel que les ha tocado.
Pero en ocasiones esta obra de teatro puede degenerar en un esperpento. Esto es lo ocurrido en Catalunya, por la inmadurez política de ERC, por su total falta de respeto a las instituciones y el pueblo catalán.
Hace más de dos años, se firmaba el Pacte de Tinell entre el PSC, ERC e ICV-EUA. El Govern de izquierdas y catalanista ha hecho una gran gestión, ha conseguido impulsar un nuevo Estatut más positivo para el pueblo de Cataluña que el anterior.
Pero desde que comenzó el mandato del Govern, ERC ha demostrado su falta de capacidad para dialogar, su falta de lealtad a ese mismo Govern, su falta de profesionalidad y madurez política...
Su líder Carod-Rovira personalizó las características de su partido en el Govern, en la ya histórica reunión con ETA en Perpiñán, a la cual asistió sin consultar y sin conocimiento de Maragall, en el momento que este estaba de viaje oficial, y Carod era el máximo representante del Govern en Catalunya. También debemos recordar la foto de la corona de espinas en Israel.
Por otro lado nos encontramos con las cartas firmadas por Xavier Vendrell, reclamando el pago de cuotas hacia su partido a trabajadores de la Generalitat. Las palabras de Josep Carreter contra el presidente Zapatero, llamándole entre otras cosas españolista demagogo.
Estas y muchas más cosas, han desprestigiado a la clase política catalana, a la Generalitat, a Cataluña. Pero el colofón final de esta amarga y esperpéntica obra ha sido las reacciones de ERC ante el referéndum sobre el Estatut.
Cuando ERC vio menguado su papel en las negociaciones sobre el Estatut, empezó a amenazar con votar en contra de este en España, al final se abstuvieron. Al ver que el Estatut estaba cada vez más cerca y que había que preparar el referéndum, decidieron en principio pedir el voto nulo, más adelante sus bases hablaron y cambiaron hacia el NO, allí se encontraron que compartirían campaña con el PP.
Y este NO les ha llevado a donde estan hoy mismo, fuera del Govern. Maragall ha hecho lo mejor posible, no se puede permitir que un partido de gobierno, defienda y promueva todo lo contrario que busca el Govern.
Estoy seguro que esta decisión será buena para Cataluña, los partidarios del SÍ podrán realizar una buena campaña y conseguir su propósito. Por otro lado ERC recibirá una lección de humildad y de madurez. Y todos nosotros hemos aprendido a no confiar en este partido.

JONA.